Opinió
Article d’opinió de la FEDAIA, publicat a Social.cat
Amb el proper inici de curs escolar, el 8 de setembre, torna amb força el debat sobre l’ús dels dispositius digitals a l’escola. La presentació del nou Pla de Digitalització Responsable de la Generalitat ha posat sobre la taula la necessitat de protegir infants i adolescents dels riscos d’una exposició excessiva a les pantalles, alhora que ha obert un debat de fons sobre quin model de digitalització volem. Des de la Federació d’Entitats d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (FEDAIA), que agrupa més d’un centenar d’entitats socials de tot Catalunya, compartim la preocupació i defensem que cal posar el benestar de la infància al centre. Però també alertem que el repte és molt més profund: la digitalització no pot ser un privilegi d’uns quants, sinó un dret universal que garanteixi oportunitats reals per a tothom.
Les dades són clares. Segons l’informe territorial de la Fundació FOESSA, un de cada tres adolescents en situació d’exclusió social a Catalunya no té accés a dispositius digitals adequats ni connexió a internet. La bretxa digital és encara més elevada en llars monoparentals i famílies amb menys recursos. Aquesta mancança no només limita la possibilitat de seguir l’educació en condicions d’equitat, sinó que impacta directament en la seva autonomia, salut mental i oportunitats laborals futures. En paral·lel, segons l’informe internacional ICILS, Catalunya se situa entre els territoris capdavanters en competències digitals, però amb una forta fractura interna: tres de cada quatre alumnes tenen un nivell baix o mitjà-baix, i les desigualtats socioeconòmiques marquen diferències molt significatives en els resultats. Parlar de digitalització responsable implica parlar també d’equitat digital i de justícia social.
És innegable que cal regular l’ús de les pantalles i establir límits clars, especialment en les primeres etapes educatives. Estem d’acord que la prohibició de l’ús del mòbil a infantil i primària, i fins i tot en determinades situacions a secundària, és necessària per protegir la salut i afavorir la convivència escolar. Les dades de l’avaluació feta per Ivàlua mostren millores en el clima d’aula i en la reducció d’incidències quan s’aplica una prohibició total. Però seria un error oblidar que, per a molts infants i adolescents en situació de vulnerabilitat, l’escola és l’únic espai on poden accedir a la tecnologia i desenvolupar competències digitals.
Aquí és on cal anar més enllà de la simple regulació i avançar cap a un veritable pla de digitalització inclusiu. Digitalitzar no és només incorporar pantalles: és ensenyar a viure-les amb sentit, consciència i responsabilitat. Això exigeix recursos específics per als centres educatius amb més necessitats, formació crítica i pràctica tant per a infants com per a professionals i famílies, i la col·laboració del tercer sector en el treball comunitari. L’escola no pot afrontar sola aquesta tasca; cal implicar barris, entitats i projectes socioeducatius.
A més, hem d’escoltar la veu dels propis infants i adolescents. El Manifest dels drets digitals de la infància i l’adolescència de Catalunya, impulsat amb la participació de 162 nois i noies, reclama amb claredat accés a dispositius i internet, acompanyament adult i xarxes més segures. Ignorar aquesta veu seria tornar a caure en un model de “tot pels infants, però sense els infants”.
La digitalització ja no és un escenari futur, sinó una realitat present que travessa tots els àmbits de la vida. El mercat laboral, la participació ciutadana, l’accés a la informació o les relacions socials depenen, cada cop més, de les competències digitals. Segons el Consell d’Europa, vuit de cada deu feines en un futur pròxim requeriran competències digitals, la qual cosa reforça encara més la urgència d’actuar. No preparar adequadament els infants i adolescents d’avui, especialment els que viuen en situacions més vulnerables, és condemnar-los a una nova forma d’exclusió.
Per això, des de FEDAIA defensem que una digitalització responsable ha d’anar sempre lligada a la igualtat d’oportunitats. Limitar dispositius quan cal és necessari; negar oportunitats per falta d’alternatives, és injust. Cal garantir que cada infant i adolescent tingui accés, formació i acompanyament en l’ús crític de la tecnologia. Només així la digitalització serà una eina realment educativa, al servei del desenvolupament personal i la cohesió social.
La infància i l’adolescència més vulnerable no pot esperar. Digitalitzar amb drets és l’única manera de no deixar ningú enrere.