Opinió
Article d’opinió de la FEDAIA, publicat a Social.cat
Aquestes últimes setmanes hem assistit a la mobilització massiva de la comunitat docent fonamentada en la falta de recursos per a fer front a la complexitat social que ha anat assumint l’ensenyament i la necessitat que l’educació inclusiva no sigui un llast sinó una oportunitat.
Mestres i professores han sortit al carrer per reclamar una escola pública de qualitat i que les promeses per part de les autoritats públiques no quedin en paper mullat. Unes reivindicacions que compartim des de les Unitats d’Escolarització Compartida perquè de fet som i ens sentim com l’últim graó d’aquesta escala que és l’ensenyament. Sovint com si no fóssim part del sistema.
A Catalunya, cada any hi ha nois i noies que s’apropen massa aviat a la porta de sortida del sistema educatiu. L’abandonament escolar no és només una dada estadística: és una història que es trenca. És una mirada que deixa d’alçar-se a classe. És una cadira buida.
En aquest context, les Unitats d’Escolarització Compartida (UEC) són molt més que un recurs més del sistema. Són, sovint, l’última oportunitat per tornar a reeixir en el camí de l’aprenentatge. Hi ha alumnat que no encaixa en els ritmes, les formes o les exigències de l’aula tradicional. No perquè no tingui capacitat, sinó perquè arrossega motxilles invisibles: fracàs acumulat, conflictes familiars, pobresa, problemes emocionals, etiquetes que pesen massa.
Les UEC ofereixen una resposta diferent. Grups reduïts, acompanyament personalitzat i aprenentatges pràctics que connecten amb la realitat. Espais on equivocar-se no implica quedar assenyalat. On un docent es converteix en el salvavides de molts periples vitals.
Sis de cada deu d’aquestes unitats estan representades a FEDAIA i treballen dia rere per assolir aprenentatges compartits a la Comissió de la Federació de les entitats que realitzen aquests serveis. Es fan uns serveis centrats en les persones i que, a través d’un treball personalitzat, flexible permeten sostenir trajectòries que, sense aquest suport intensiu, probablement es trencarien. I cada trajectòria sostinguda és un èxit social.
No són afirmacions que no estiguin avalades per dades. La Comissió de les UEC de FEDAIA de fet ha elaborat un estudi que presentarà pròximament que posa de manifest fins a quin punt són valorats aquests serveis pels seus usuaris i usuàries i les seves famílies. Com a exemple dues dades: Gairebé vuit de cada deu alumnes de les UEC continuen formant-se després d’assolir l’ESO, i nou de cada deu famílies estan convençudes que el pas de fills i filles per aquestes unitats ha contribuït a un futur millor.
És per això que, sumant-nos a les reivindicacions del sector educatiu, alcem la veu perquè també se’ns tingui en compte en les nostres demandes, que són pel bé d’un servei essencial i just, i que passen fonamentalment per un reconeixement, els recursos econòmics necessaris i l’estabilitat.
Perquè reforçar les UEC no és només una qüestió pedagògica: és una decisió de país. L’abandonament escolar té conseqüències directes en l’atur juvenil, la precarietat laboral i l’exclusió social. Que cada jove pugui mantenir itineraris d’èxit gràcies a modificacions curriculars és una victòria col·lectiva.
Perquè darrere de cada alumne que es manté vinculat a l’escola hi ha una resposta a una consigna que no hauríem d’oblidar mai en una societat desenvolupada, equitativa i justa, i és que s’ha de garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom.