Notícies
“Les famílies de les noies que hi ha aquí saben que les cuidem molt”
Avui més que una visita és una excursió. Anem a Santa Llúcia de Sobremunt, a una llar al costat de una petita església en una muntanya que té una fantàstica vista panoràmica de la Plana de Vic i els Pirineus. Es tracta d’un centre residencial peculiar que acompanya 10 adolescents, totes noies a partir dels 13 anys, i que és iniciativa d’una parella singular, el Juanjo i la Montse.
Van iniciar aquesta tasca ara fa 37 anys i pel centre hi ha passat més de 150 nens i nenes en un entorn idíl·lic envoltat de natura i en una edificació rústica plena d’encant.
Ens expliquen que tot va néixer quan el Juanjo va acollir quatre joves procedents de justícia juvenil i que des d’aleshores no han deixat una activitat que els entusiasma, donar una oportunitat a infància i adolescència en situació de desemparament. Durant molts anys ells van compartir residència en aquesta casa “van ser uns començaments durs perquè aquesta casa no hi havia ni aigua, ni calefacció, ni corrent elèctrica, ni telefon” ens diu la Montse. Però poc a poc han anat arreglant la casa i l’han convertit en un espai familiar i confortable que hem pogut contemplar admirats d’una reforma que ha mantingut l’esperit originari de la finca amb totes les comoditats. El més complicat avui són els trasllats “Ens hem d’organitzar amb les educadors i educadores socials perquè els desplaçaments aquí no són fàcils” ens remarca. I és que per accedir-hi cal conduir per una carretera estreta, la mateixa que porta a aquest petit poble osonenc, Sobremunt, a menys d’un quilòmetre del centre residencial. “Ens hem de fer un Planning setmanal, és tota una feinada” diu el Juanjo.
La Montse ens explica que el seu segell és “de centre petit, molt familiar i això fa que les nenes que arriben aquí tinguin un perfil tranquil, nenes amb un grau de vulnerabilitat que necessiten aquest clima de pausa i tranquil·litat” Això també explica que tinguin una relació estreta amb les famílies d’origen de les residents “ Saben que les cuidem molt” diu el Juanjo i afegeix “ tots i totes les educadores d’aquí estan al cas de les circumstàncies de totes les noies” La Montse afegeix que el fet de tenir força residents de la comarca facilita aquesta comunicació amb les famílies.
La Montse i El Juanjo estan satisfets de la feina que han fet “ encara que acabin retornat als seus entorns, sabem que el temps que han passat aquí ha estat una etapa de la vida de la que segur que en treuen alguna cosa. La majoria d’elles tenen bon record del seu pas per aquesta casa” ens diu el Juanjo. Recorden que han tingut etapes dures, com el confinament durant la pandèmia, i que malgrat que estan en un paratge sense veïns “als voltants hi ha cases, i algunes vegades hi hagut algun incident” ens expliquen. Després de la pandèmia precisament van decidir reorientar el projecte i dedicar-se només a noies “tenen altres complexitats però en general el seu comportament és més tranquil” ens diu la Montse “durant el confinament vam patir molt”
Com moltes altres de les seves col·legues de centres residencials també lamenten la falta de reconeixement de la feina que fan “però no sempre és igual” ens diu el Juanjo “ hi ha eaies que valoren la nostra singularitat que és aquest projecte amb poques places i ambient familiar” i la Montse remarca “com que fa temps que ens coneixen crec que ens reconeixen el que fem força bé” I sí que fa temps, perquè de fet en Juanjo és una institució en l’àmbit de la infància. Va iniciar-se amb nens i nenes quan es començava a articular els departaments de la Generalitat. Es dedicava a fer activitats per a infància i adolescència que no podia seguir els estudis a la Plana de Vic. “Cada dia baixava amb una furgoneta vella des d’aquesta casa” Una casa que en poc temps va convertir en una llar per a adolescents amb litigis de justícia juvenil “era una prova pilot per a la seva reinserció” ens explica. La Montse va arribar després. Ella era professora i va conèixer el Juanjo amb qui va iniciar una història sentimental que la va portar a implicar-se en aquest projecte. I tot en uns inicis plens d’anècdotes lligades a la falta de serveis bàsics. Sopars amb espelmes, dutxes amb aigua escalfada a la cuina i un reguitzell d’aventures quotidianes. Eren temps passats que no tenen massa a veure amb com es viu avui a la casa. “Ara tot està molt més professionalitzat i tenim sort que els 10 educadors i educadores que hi treballen han entès molt bé la nostra filosofia” ens diu el Juanjo.
Per acabar ens fan saber quin és el seu desig. “Ja tenim una edat i ara el que volem és que aquest projecte es pugui mantenir més enllà de nosaltres I ja pensen en el relleu amb educadors i educadores que fa anys que hi treballen i entenen perfectament que vol dir aquest centre residencial i la seva singularitat”, un desig que diuen amb la mà al cor mentre ens ensenyen fotografies dels primers dies del centre i se’ls il·luminen els ulls veient la feina feta. Perquè el Centre Residencial de Santa Llúcia no és un només un centre per noies, és també una història d’amor, entre el Juanjo i la Montse, , que amb el suport d’un equip educatiu excepcional i la tolerància i la comprensió de veïns, amics i col·laboradors, han tirat endavant la voluntat de servir per donar oportunitats a una infància i una adolescència que sense persones com ells tindrien una vida molt més complicada. Davant d’unes vistes bucòliques marxem de la casa amb la sensació que hem conegut dues persones extraordinàries, per la vida que han construït i per la seva vocació innegociable amb la vida d’aquesta infància.
