Notícies
“És important que quan tornen de les seves activitats diguin que venen a casa, no al centre”
A la part alta de Teià, al Maresme, ens hem citat amb els responsables de la Fundació Privada Llar Santa Rosalia, en una casa entre el poble i la natura amb un espaiosa entrada, i una capella que corona un conjunt arquitectònic bucòlic. En aquest espai hi ha un centre residencial que acull 29 infants i adolescents i que s’ha convertit en un referent en l’acompanyament d’aquestes persones. Ens rep el sacerdot d’origen irlandès David Kelly i la subdirectora del centre, Lluïsa Romero, acompanyada de l’Eric, un dels nens que està al centre i que aquest matí té festa a l’escola. Afectuós ens fa de guia per les instal·lacions del centre mentre observem els espais diàfans i ben cuidats on viuen els residents, habitacions àmplies, cuines integrades amb els menjadors i els salons de cada sala i una organització per edats en cada planta de l’edifici. Tot en una casa rústica enmig d’un entorn natural que permet a la infància i l’adolescència poder desenvolupar-se en un ambient sa i espaiós.
El David Kelly ens explica que el centre va néixer el 1985 després que les monges franciscanes que el portaven el cedissin a la Fundació. Des de 1989 van començar a treballar amb la infància derivada per DGAIA. I acollien infància i adolescència des dels 0 fins als 18 anys. La distribució de l’edifici està concebuda per plantes segons franges d’edat, dels 0 als 5 anys, dels 5 als 10, dels 10 als 14 i dels 14 fins els 18 anys. També les professionals que se n’ocupen estan dividides per plantes i hi ha 26 persones que se n’ocupen.
Actualment només rebem infància a partir dels tres anys, i mantenen la independència de les plantes en les mateixes franges d’edat. El David ens explica que la situació és complicada perquè “Tenim bastanta infància amb problemes psicològics. Més de la meitat necessita tractaments per aquesta mena de trastorns” I com ens hem trobat en moltes altres entitats, afirma que els serveis públics de salut mental són absolutament deficients, “ l’any passat vam gastar de fons propis més de 12.000 euros per fer front aquesta mena de tractaments. En els serveis de salut pública hi ha llistes d’espera molt llargues i cada dos per tres canvien els professionals cosa que fa que els infants i adolescents no tinguin un seguiment adequat. Els nens i nenes que venen aquí arriben amb unes motxilles molt pesades i necessiten aquest tipus d’acompanyament”.
Aquest serveis s’acaben pagant amb fons de la Fundació perquè sinó tindrien dèficit. Com diu el David la prioritat és que el centre sempre compleixi amb la seva funció i que sigui el millor lloc possible per la infància que hi resideix. La majoria dels residents estudien al mateix municipi i això fa que la convivència amb els teixit social sigui molt fluida. De fet la finca té espais que cedeixen al municipi per fer activitats, com l’esplai Ítaca, i això facilita molt les relacions. A més “intentem que puguin fer una vida el més normalitzada possible, quan un infant vol celebrar el seu aniversari el deixem portar els seus amics i amigues perquè ho celebrin aquí, i mirem que tots puguin fer activitats extraescolars que reforcin aquest vincles” Per a la majoria aquesta serà la seva llar fins que facin els 18 anys.
La Fundació disposa de dos pisos tutelats al municipi per a joves extutelats amb l’objectiu de facilitar-los el trànsit a la vida adulta, però en alguns casos, quan arriben a la majoria d’edat aquesta infància vol tornar amb el seu entorn familiar. Parlem de les famílies d’aquesta infància i el David ens diu “Nosaltres hem de fomentar la relació amb els pares i mares, però en moltes ocasions veiem una evolució en aquesta infància mentre els seus entorns queden estancats. Això no fa possible la majoria de retorns familiars. Segurament caldria més recursos de suport a les famílies per mirar de revertir aquesta situació però ens trobem que els serveis públics estan col·lapsats. S’haurien de repensar aquests serveis per donar més recursos a les famílies per exemple en matèria psicològica” Per a molts dels residents la Fundació és la família fins el punt que mantenen el contacte amb les professionals al llarg dels anys.
Quan li plantegem el futur de la infància que acompanyen un cop superen la majoria d’edat, el David ens diu que hem d’entendre que aquests nois i noies quan deixen el centre, en moltes ocasions, no tenen una xarxa familiar estable com la resta i això fa que no acabin d’estar preparats per a la vida adulta. “Nosaltres els preparem des de l’adolescència ensenyant-los a ser autònoms en l’àmbit domèstic i per afrontar els reptes. Moltes vegades surten amb por, no tenen família on recolzar-se”.
Per acabar el David posa sobre la taula les traves burocràtiques de l’administració alhora de fer efectius els pagaments pels que serveis que presten des del centre, i ens explica que com que es paga amb tant de retard, la Fundació els avança els diners “però que poden fer les entitats que no tenen una fundació al darrera” es pregunta.
El David viu a la casa i per la infància acollida és un referent. La seva vocació no coneix límits y com diu “jo sempre estic disponible “. Igual com ell el pare José Manuel Carretero, també està sempre a la casa des de fa 18 anys. Per a ells és important que la infància i l’adolescència que resideix al centre quan venen a dormir “diguin que van a casa, no al centre, perquè intentem que acollir-los com a qualsevol llar”.
