Notícies
“Veure les mostres d’estima i recuperació de molts infants, no té preu”
A Sant Andreu de la Barca hi ha un dels centres residencials de referència, La Immaculada ho és per les seves instal·lacions, però sobretot per la seva història de la Fundació OBA que la gestiona, vinculada al religiós Pere Tarrés. El que es va iniciar com un centre sanitari per a infants amb tuberculosi ha acabat sent un espai per a infància i adolescència tutelada per l’administració arran de complexos processos familiars. En aquest centre atenen una quarantena de persones en quatre llars diferents. Es tracta d’un espai en què nens i nenes estan en permanent contacte amb la natura amb una vista de tot el poble. És una de les accions d’OBA, Organisme Benèfic Assistencial i ens reben Enric Vendrell, gerent de la Fundació, i el director de la Immaculada, Jordi Usurruaga i la subdirectora Mireia Castelló.
Ens expliquen que cada vegada es troben amb més casos d’infants i adolescents amb problemes de salut mental, i es fan creus dels pocs recursos públics que hi ha per atendre aquestes persones sense recursos. Al centre atenen fills i flles de famílies que han passat processos molt complicats i per això en Jordi assegura que “per definició totes les persones que atenem haurien de tenir suport psicològic professional. Són nens i nenes que s’han vist separats de les seves famílies”.
La Mireia afegeix que “per això una de les nostre prioritats és que aquesta infància estigui de forma puntual amb nosaltres i retornin a les seves famílies, però no és gens fàcil. Nosaltres treballem amb els i les progenitores però el sistema no té prou eines per treballar amb aquestes famílies”. En Jordi hi afegeix un problema estructural: “No queda clar qui ha de treballar amb les famílies. La nostra funció és donar atenció a aquestes criatures. Ens trobem que depèn de l’EAIA es pot fer un treball en xarxa que està força bé, però de vegades no tenim cap contacte periòdic de seguiment d’aquestes criatures”.
En la mateixa línia la Mireia fa un diagnòstic: “No hi ha un sistema per recuperar les famílies i això pot abocar aquestes persones a situacions molt complicades. Pel que fa a teràpies amb famílies només hi ha ajuts per a 10 sessions, per exemple” I afegeix “aquest és un problema immens perquè un cop aquestes criatures acaben el seu periple de tutela, a partir dels 18 anys, no tenen protecció i en moltes ocasions tornen a les famílies”.
En aquest centre donen atenció a nens i nens d’entre 3 i 16 anys, malgrat que puntualment n’han atès de més petites. Expliquen que fa uns anys el límit eren 14 anys, perquè el trànsit a l’adolescència és un camí difícil que els obliga a canviar certes dinàmiques de funcionament. Però troben lògic que els nens i nenes que han viscut molts anys al centre vulguin continuar un copsuperen els 15 anys.
Pel Jordi hi ha un altre problema greu que han d’assumir com poden els centres residencials. “No entenem en algunes ocasions casos de criatures que quan arriben tenen una càrrega immensa de situacions dures. Els diagnòstics són millorables” i l’Enric afegeix “Tenim nens i nenes que no hauríem de tenir aquí per les seva situació, per trastorns de salut mental. I això l’administració ho sap, però falten recursos“. Per això el Jordi sentencia: “es tracta només la urgència i es fa poca prevenció. Segurament perquè és molt més barat. Intentar treballar sobre les causes seria molt més car” I en aquest sentit recorda que fa uns anys Càritas va fer un programa per enviar educadors socials a les llars per mirar d’evitar la retira de les tuteles de la infància i treballar sobre els hàbits d’aquestes persones. Com que no van trobar suport de les administracions es va anul·lar el programa.
El gerent, Enric Vendrell, veu amb certa estupefacció algunes de les coses que els proposen des de les administracions: “De vegades DGAIA fa inversions que no ens semblen les més urgents en l’atenció a la infància. Ara ens volen fer col·laborar en unes aplicacions per què els infants interactuin amb l’administració o amb els centres. Sense tenir en compte que moltes d’aquestes criatures no tenen dispositius mòbils”
I en Jordi recorda el tracte que han tingut durant els dos anys de pandèmia “Durant aquest temps hem contestat qüestionaris cada dia, en cap d’ells ens han preguntat que necessitàvem o com estàvem, només els importava quants nens i nenes s’havien contagiat o quants professionals estaven de baixa”
En aquest centre a més de tenir cura d’aquest infància i adolescència fan un servei pioner de la Fundació OBA. Es tracta d’un servei de reeducació per recuperar l’autoestima a través de potenciar eines pròpies dels nens i nenes perquè puguin treballar les seves capacitats. Pel Jordi és molt important perquè aquestes persones viuen un cert estigma. “Ens agradaria que es deixés d’estigmatitzar la infància que atenem. Nosaltres no treballem amb criatures maltractades o pobres, nosaltres treballem amb nens i nenes”.
Pel Jordi i la Mireia però treballar amb aquestes persones és, tot i les dificultats, una gran sort “Les expressions d’afecte per part de molts dels infants i adolescents que tractem no es paguen en diners” Tampoc hi hauria prou diners per pagar la tasca que fan professionals com l’Enric, en Jordi i la Mireia, sobretot per la motivació, el rigor i la vocació que ens han demostrat en aquesta visita.
