Opinió
08/03/2024 Article d’opinió de la Comissió de Gènere de FEDAIA, publicat a Social.cat
Les professionals que treballen en serveis d’acompanyament a la infància i l’adolescència en situació de vulnerabilitat sabem que cada persona és un món, que cada nen, nena i adolescent és un camí vital que transita per camins en moltes ocasions força difícils de desxifrar. Ho vivim dia rere dia aquelles que ens dediquem a acompanyar persones que en entorns molt complexos necessiten el suport de persones adultes i professionals que els facin recuperar la confiança, l’autoestima i el valer-se per si mateixes.
Els centres oberts, les UEC o els centres residencials són espais on cada dia hem de gestionar aquestes realitats, escoltar les seves inquietuds i mirar de compartir solucions que els donin eines per millorar les seves habilitats i trobar el seu espai vital. No és fàcil amb persones que sovint han estat envoltades per situacions de violència, desatenció o carències importants. I molt menys quan sovint han de carregar amb l’estigma o els estereotips que sovint una part de la societat manté sobre ells i elles.
Sobretot elles. Perquè una societat profundament masclista com la que encara vivim és molt més feixuga en les persones més vulnerabilitzades. En el cas d’aquestes nenes i adolescents, doblement vulnerabilitzades. Sovint, les professionals que les acompanyem en el seu periple vital ens trobem amb frases com “què complicades són les nenes” o “ja te’n surts amb les nenes”. Unes frases que no són fruit de la mala intenció de qui les diu, sinó d’uns estereotips que assenyalen les dones des que són nenes. També els passa a mares i pares quan tenen una filla, i també als mestres quan es parla del seu alumnat.
Són tòpics que han esdevingut una mena de saber popular que referma els valors d’una societat que encara avui vol atribuir uns rols i unes característiques a les persones segons el seu gènere, i que sovint ho fa per inclinar la balança cap al mateix cantó, l’assenyalament del gènere femení com especialment complicat i difícil d’entendre.
Ens sobta a aquelles persones que cada dia hem de treballar en situacions d’alta complexitat i que per experiència sabem que les persones ni són difícils ni són fàcils, i que el que explica a una persona no és el seu gènere, sinó les seves vivències, els seus afectes i la seva situació emocional. I en molts casos aquestes dificultats s’agreugen per una construcció de gènere que encasella les persones i no les deixa expressar-se en llibertat. I sí, els homes també poden ser complicats perquè afortunadament també tenen emocions i necessiten expressar-les. I no sempre de la manera més fàcil. Però nosaltres no direm “Què complicats són els nens”.
(Foto de Kelly Sikkema en Unsplash)
