Opinió
26/08/2024 Article d’opinió de FEDAIA, publicat a Social.cat
Aquestes últimes setmanes hem viscut episodis que demostren fins a quin punt vivim en societats profundament hipòcrites. En paral·lel al pervers debat sobre el repartiment dels migrants amb minoria d’edat no acompanyats, amb discursos polítics irresponsables i xenòfobs, se celebrava la victòria de la selecció espanyola de futbol a Europa vanagloriant-se de la capacitat de dos joves d’origen migrant com a principals estrelles. Un èxit que s’ha posat com a exemple d’integració.
Parlar de diversitat i integració només amb les persones que assoleixen l’èxit mediàtic, mentre s’alimenten discursos d’odi o rebuig cap a les persones que intenten arribar al nostre país —i això ho han fet molts governs i ajuntaments— és d’una irresponsabilitat impròpia dels representants de les nostres institucions. No es pot seleccionar les persones segons el seu talent per l’esport, perquè l’acolliment és un imperatiu humanitari i moral que ens hauria d’obligar a totes.
Si ens volem un país d’acollida, ho hem de demostrar amb totes les lletres i assumint la complexitat del fenomen, sobretot si parlem de persones menors d’edat. No fer-ho és vulnerar els seus drets i incomplir amb la Convenció dels Drets de la Infància de les Nacions Unides.
L’acompanyament i el treball amb persones menors d’edat, d’origen estranger i sense referents familiars és un repte que mereix especial cura i demana de l’esforç, la dedicació i la bona voluntat de tothom, si és que es vol fer ben fet. La seva complexitat requereix poder parlar i analitzar el tema a fons per no caure en tòpics. També és necessària la col·laboració, els espais de conversa i moure’ns en un paradigma de coproducció de la política pública, i per això és absolutament clau i necessària la complicitat i el paper en positiu del món local, i de totes les persones que ostenten algun càrrec públic en aquest món local (alcaldes, alcaldesses, regidories…,) perquè són persones amb un paper clau en els processos de socialització, d’acollida, arrelament i emancipació d’aquesta joventut als territoris.
Els processos migratoris es fan amb diversos objectius, finalitats i expectatives personals, familiars i, fins i tot, comunitàries. La cerca d’un futur millor, amb oportunitats, seria una d’aquestes finalitats, i això porta implícit que cal veure com podem garantir el desenvolupament de projectes vitals que donin resposta a aquesta finalitat des dels àmbits formatius, laborals, habitacionals, de xarxa personal i comunitària, etc. A banda, aquestes persones tenen necessitats emocionals difícils de cobrir en un context de soledat i procés migratori, on les expectatives, la incertesa, la por, entre d’altres, són factors de molta importància, amb molt de paper, i això fa, de vegades, que se sentin molt amenaçats.
Les entitats que treballen dia rere dia per acompanyar aquestes persones són conscients de les dificultats i fan tots els esforços per poder garantir espais d’oportunitats per aquests joves. Però la dificultat és major quan estan envoltats de debats que els estigmatitzen i deshumanitzen, perquè dificulten la seva integració. I és especialment colpidor quan aquests discursos es fan des de les institucions que els haurien de protegir i haurien de garantir els seus drets. A tota Catalunya i Espanya hi ha un munt de Lamile Yamale o Nico Williams que mereixerien oportunitats encara que no tinguin un talent especial amb la pilota. Perquè no és un debat sobre les capacitats, sinó de drets i d’humanisme.
