Notícies
“El focus ha de ser la infància, no ho podem perdre de vista”
Entre el mar i el cel, a la part alta d’Arenys de Mar ens hem citat avui amb les responsables de Maricel, un complex que acull una escola bressol de l’ajuntament i un centre residencial que gestionen les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paul. Entrem en el complex, format per diverses edificacions, entre les quals quatre cases que fan de llars per a una trentena de nens, nenes i adolescents com a centre residencial. Entre unes terrasses àmplies, amb el so dels ocells que omplen els boscos pròxims, trobem unes instal·lacions perfectament adaptades per a la vida diària. Ens reben les germanes Isabel Bugés, consellera d’infància i adolescència en risc social de Les Filles de la Caritat i María Luisa Pascual, entitat titular del complex Maricel, la directora tècnica del Centre Residencial, Núria Jaumandreu i Ricardo Torregrosa, director executiu d’acció social.
El primer que fem és un recorregut per les quatre llars, cadascuna amb els seu nom relacionat amb vegetació mediterrània i amb unes habitacions acollidores a més d’àmplies sales menjador i cuines on cada dia esmorzen, dinen i sopen els residents. Una trentena de professionals treballen per donar atenció a aquesta infància i adolescència conjuntament amb les germanes de l’ordre que encara fan algunes tasques de suport. Al llarg del recorregut ens van explicant anècdotes que han passat en aquells espais, com festes de comiats per a nens i nenes que deixaven el centre o les visites d’alguns joves que hi havia passat part de la seva infància en aquest centre i encara tenen bons records de la seva estada. En aquest centre hi viuen nens i nenes des de 2 anys fins als 18.
Aquest centre és ja una institució reconeguda al municipi després d’anys d’integració tan amb el veïnat com amb els centres educatius de la localitat. “Mirem que tots s’escolaritzin aquí, perquè per a molts serà el seu espai de socialització” ens diu la directora. Parlem del reton d’algunes d’aquestes persones en els seus entorns familiars i admeten que la principal carència és que no hi ha prou recursos per acompanyar aquestes famílies “i les situacions es cronifiquen” ens diu sor Isabel, “els nens van avançant però les famílies moltes vegades no” afegeix. El Ricardo recorda que centres com aquest haurien de ser una mesura provisional “però la realitat és que no és així” I ens explica que en moltes ocasions els retorns es fan una vegada arriben a l’adolescència ”Moltes vegades es confia més en les eines i recursos que té l’adolescent per retornar al seu entorn familiar que no pas en la millora de les circumstàncies que els van dur al centre”.
Sor Maria Luisa explica la relació que estableixen les germanes de la comunitat amb la infància i l’adolescència del centre “Nosaltres els donem un afecte que necessiten, i els nens i les nenes ens aporten molta vida” i sor Isabel recorda “que totes elles tenen experiència perquè en aquest camp hi ha dedicat part de la seva vida” En moltes ocasions les germanes també aporten una experiència necessària per les noves professionals que s’incorporen al centre “tenim rotació de personal perquè la societat ha canviat i arriben amb unes expectatives que han variat els últims anys. Els horaris laborals en un centre residencial avui són un inconvenient per a moltes professionals” ens explica la Núria. I sor Maria Luisa ens explica que “el problema és trobar personal que s’identifiqui en el projecte”. La Núria opina que “les primeres generacions d’educadors i educadores socials proveníem del camp social i del lleure i moltes de nosaltres ens vam treure el titulació quan se’ns va exigir per poder continuar treballant en aquest camp” .
Quan parlem de finançament la conversa es torna més seriosa “els diners que rebem no arriben per a tot. Cobreixen les necessitats bàsiques de la infància i l’adolescència, però no les despeses que suposa un recinte com el nosotre” ens explica sor Maria Luisa. “Si La Companyia de les filles de la Caritat no fessin front aquestes despeses aquest centre no seria viable” ens diu la Núria.
Altres aspectes que apareixen en el col·loqui, és la dificultat que tenen amb la tramitació de la documentació personal, sobretot amb la infància que no té la nacionalitat espanyola. “Perdem molt de temps amb una burocràcia que no entenem perquè hem de fer nosaltres. L’administració ens delega unes tasques que ens treuen temps en la que ha de ser la nostra tasca principal que és la cura i l’acompanyament dels nens i nenes que resideixen aquí” diu la Núria.
Per la Núria la pandèmia de la Covid ha marcat un abans i un després en les relacions amb l’administració. I per això demana “recuperar el focus, posant la mirada en els nens i les nenes. I això va per a tothom. Aquesta infància i adolescència són responsabilitat de tota la societat, no podem escatimar recursos i esforços en la seva cura”.
