Posts in category: NOTÍCIES

Ens explica que les persones que acompanyen passen com a mínim cinc anys al centre i que hi ha una taxa de retorn familiar molt baixa. “Nosaltres intentem crear un clima molt familiar, és segell de les Vedrunes, però un centre mai no és una família” afirma. Per això treballen amb l’ajuntament de la ciutat per mirar d’engegar campanyes de sensibilització respecte l’acolliment familiar.

Parlem de la salut emocional de la infància i adolescència que acompanyen i ens diu que en aquests moments gairebé totes les persones que acullen fan seguiment psicològic “sobretot arran de la pandèmia” ens diu. “Si ens va afectar a nosaltres, imagineu a aquestes nenes i nens”

La Marta és optimista respecte la feina que fan “la cadena no s’arriba a trencar mai del tot, en moltes ocasions tornen als entorns familiars, no tenim una vareta màgica. Però penso que els donem prou recursos i eines perquè siguin més capaços i capaces d’assolir autonomia i fins i tot ser pares i mares amb més capacitats. Les activitats i l’acció socioeducativa sí que té efectes”  I això ho noten per les visites que reben de persones que en la infància i l’adolescència van passar per la Llar.

La Marta també és de les que creu que probablement falten recursos en els territoris per mirar d’acompanyar les famílies i que facin un tomb en la seva situació, malgrat que no sempre és fàcil. “Estaria bé que hi hagués escoles de pares i mares. Estaria bé que hi hagués equips que fessin seguiment de ls famílies però això és com la carta dels reis, caldria molts recursos. També és veritat que hi ha casos de tanta complexitat que es fa difícil pensar en aquesta possibilitat” Per això és important treballar l’autonomia dels i les adolescents. En aquest sentit a la Llar tenen un pis per a joves “és simular que viuen sols i s’ho han de fer tot. Tenen la nostra supervisió però evitem que facin un salt tan gran, entre el centre i l’emancipació. Necessiten un temps d’adaptació”.

Tenen molt clar que han de treballar en xarxa i ens destaquen que en aquests moments la seva entitat està adherida a 133 plataformes tant nacionals com internacionals des d’on poden fer incidència i aprenentatges. L’Àngels ens explica els orígens de l’entitat i el que van aportar a la seva missió “aquesta mirada sobre les persones drogodependents ens ha enriquit molt per treballar totes les facetes de la persona. No podíem mirar només els efectes de les substàncies, sinó també els factors i tot el que les envoltava” i això també els va portar a implicar-se en totes les organitzacions relatives a aquestes persones. En aquesta àrea no els ha estat fàcil que les administracions entenguin l’enfoc psicosocial de l’entitat i en moltes ocasions s’han trobat que s’han prioritzat els criteris relacionats amb els serveis de salut. La Carme Calafat remata dient “la nostra mirada transversal no encaixa sempre en com s’organitzen els serveis, molt més especialitzats, i molts dels serveis, programes i actuacions que oferim ni tan sols entren en la cartera de serveis”.

“Nosaltres fem creació de serveis, som innovació, com que estem on passen les coses som punta de llança perquè detectem les necessitats” ens explica l’Àngels i afegeix “fem prestació de serveis centrats en les persones amb un enfoc comunitari i des de l’inici sempre vam tenir molta cura en la professionalitat i la transparència”. Ara treballen en un total de 183 programes repartits en les àrees de pobresa i inclusió; infància, famílies i igualtat de gènere; drogues; i la unitat operativa sociosanitària, que engloba els serveis d’atenció domiciliària, de promoció de l’autonomia i l’envelliment digne i de discapacitat intel·lectual.

I és per això que es defineixen com una entitat singular “per aquesta transversalitat en la mirada que fem sobre les persones i perquè som una entitat plural, independent i apartidista. Això forma part de la nostra identitat” ens diu l’Àngels. I la Carme reitera que aquesta transversalitat no és fàcil perquè les polítiques no estan estructurades segons aquesta visió “i a més la piràmide està invertida, els serveis destinats a la infància, que són els que podrien aplicar criteris preventius, són els més infrafinançats”.

La Fundació ha apostat per ampliar el programa residencial i incorporar altres línies d’actuació que permeten una atenció més integral en tots els aspectes vitals de les persones que acompanyen. En aquest sentit tenen un programa en pisos, concretament 15, en que donen continuïtat a l’acompanyament d’aquestes mares a partir del moment que ja no estan en tutela de l’administració. “Entenem que una persona no pot passar d’estar 24 hores atesa a no tenir cap mena d’acompanyament” ens diu la Marta. “Volem donar temps a que els processos que s’inicien a la Maternal s’acabin consolidant. Per això oferim un projecte residencial de 10 anys vista fins que assoleixen prou autonomia. Temíem que això generés una dependència d’aquestes dones, però no ha passat. Quan tu treus l’element d’estrès vinculat a la supervivència i les necessitats bàsiques i es poden centrar en el seu creixement personal, aconsegueixen prou consciència sobre elles mateixes i se’n surten. Aquest és un procés que només passen aquestes noies, això li passa a qualsevol adolescent. No podem demanar a aquestes persones coses que no demanaríem a cap altra. La mitjana d’emancipació entre les joves avui està en 29 anys, i aquestes noies amb 20 anys s’han de fer responsables de la seva vida i de la dels seus fills i filles”.

Per això treballen des de la dimensió individual però també des de la col·lectiva. Els plantegem que passa amb els pares d’aquests nadons i la Tirsit ens explica “som flexibles, i si veiem voluntat per part d’ells tenim un espai familiar perquè puguin participar en la criança sempre que tinguin un compromís i si la mare ho vol. També en activitats com l’acompanyament a les escoles bressol” El percentatge de nois que s’acaben implicant però són molt pocs. “Això té molt a veure amb una societat que és molt patriarcal, que no només afecta al paper dels progenitors, sinó a un model de societat que a aquestes mares els posa molt difícil desenvolupar-se, amb el tema de l’habitatge o en el terreny laboral és molt clar” ens diu la Marta.

Ens expliquen que tot va néixer quan el Juanjo va acollir quatre joves procedents de justícia juvenil i que des d’aleshores no han deixat una activitat que els entusiasma, donar una oportunitat a infància i adolescència en situació de desemparament. Durant molts anys ells van compartir residència en aquesta casa “van ser uns començaments durs perquè aquesta casa no hi havia ni aigua, ni calefacció, ni corrent elèctrica, ni telefon” ens diu la Montse. Però poc a poc han anat arreglant la casa i l’han convertit en un espai familiar i confortable que hem pogut contemplar admirats d’una reforma que ha mantingut l’esperit originari de la finca amb totes les comoditats. El més complicat avui són els trasllats “Ens hem d’organitzar amb les educadors i educadores socials perquè els desplaçaments aquí no són fàcils” ens remarca. I és que per accedir-hi cal conduir per una carretera estreta, la mateixa que porta a aquest petit poble osonenc, Sobremunt, a menys d’un quilòmetre del centre residencial. “Ens hem de fer un Planning setmanal, és tota una feinada” diu el Juanjo.

La Montse ens explica que el seu segell és “de centre petit, molt familiar i això fa que les nenes que arriben aquí tinguin un perfil tranquil, nenes amb un grau de vulnerabilitat que necessiten aquest clima de pausa i tranquil·litat” Això també explica que tinguin una relació estreta amb les famílies d’origen de les residents “ Saben que les cuidem molt” diu el Juanjo i afegeix “ tots i totes les educadores d’aquí estan al cas de les circumstàncies de totes les noies” La Montse afegeix que el fet de tenir força residents de la comarca facilita aquesta comunicació amb les famílies.

En aquest sentit la Conchita explica que “el que està passant en aquest moments amb molta adolescència en temes de violència o en el debat del suïcidi és estructural, no és una cosa que li passi només a unes persones” . A aquesta entitat hi arriben persones derivades de diversos departaments de la Generalitat o els ajuntaments, des de serveis socials fins a salut, però també famílies a través de les escoles o per amics i coneguts interessades en millorar la seva situació. “El nostre segell com a entitat és que tots els nostres terapeutes són psicòlegs i psicòlogues amb formació amb teràpia familiar sistèmica”. I en aquest sentit assignen les tasques i les famílies en funció del perfil de la formació, competència i experiència de cada professional. La Carme ens explica que la intervenció terapèutica es du a terme, a banda del que detecta la o el terapeuta, amb el consens dels usuaris, de les famílies, per tal de que la seva veu i parer hi siguin al centre del procés psicoterapèutic. També procuren que els i les terapeutes estiguin acompanyades en la seva feina mercès a la supervisió periòdica de casos complexos per part d’una professional externa així com la possibilitat de consultar en tot moment a un psicòleg de l’entitat que actua com a coordinador terapèutic.

A l’entitat treballen a tot Catalunya amb 23 terapeutes i 4 persones en l’administració. La Conchita ens explica que “en aquest moments els casos que atenem són greus. Hi ha moltes separacions conflictives, amb violència vicària, i en aquest treball nosaltres no ens posicionem sinó que treballem amb la confiança i el respecte. Per això és la persona qui marca la teràpia, nosaltres els ajudem a decidir. Perquè la teràpia ha d’ empoderar”  i afegeix “avui l’adolescència i els joves tenen molta desesperança, temes com la pandèmia, l’emergència climàtica o les expectatives econòmiques fa que estiguin molt angoixades”. I ens diuen que s’han d’adaptar aquestes circumstàncies per mirar d’entendre’ls “com passa amb el fenomen migratori” remata la Conchita.

A Ventijol estan convençudes que el treball preventiu és la millor manera de prevenir que la infància acabi institucionalitzada i per això cal que els entorns estiguin atents a les circumstàncies de la infància en risc. “No podem rendir-nos davant les dificultats i de vegades ens situem en la tessitura de això no té solució, i això no és així. S’ha de treballar amb els entorns” I la Carme ens explica “treballem amb el tema de cronicitat de famílies que fa molts anys que estan vinculades a serveis socials, i això ens ha fet veure que en moltes ocasions hi ha problemes que tenen a veure amb falta de recursos bàsics que generen situacions molt estressants i tensions que es podrien evitar amb més justícia social” i per això posen límits a les teràpies amb l’objectiu que aquestes persones no siguin dependents dels i de les terapeutes sinó que aprenguin a resoldre els conflictes per elles mateixes. La Conchita acaba amb una conclusió prou aclaridora de la filosofia de l’entitat “hem de fer que la ciutadania entengui que estem fent i per això és necessari que fem aliances amb les universitats i les administracions perquè validin la feina que fem les entitats socials amb xifres que ho demostrin”.

Marxem de l’entitat amb el convenciment que l’espai que durant tants anys va ser un centre neuràlgic de la transformació social a favor dels drets dels treballadors i treballadores, és avui també un espai que sens dubte ajuda a la transformació social per garantir la igualtat de drets i oportunitats per a totes les famílies i la infància i l’adolescència gràcies a l’empenta de persones com la Conchita i la Carmen i de tot l’equip de terapeutes i professionals que es dediquen a diari a ajudar les persones en situacions de dificultat.

Aquest centre és ja una institució reconeguda al municipi després d’anys d’integració tan amb el veïnat com amb els centres educatius de la localitat. “Mirem que tots s’escolaritzin aquí, perquè per a molts serà el seu espai de socialització” ens diu la directora. Parlem del reton d’algunes d’aquestes persones en els seus entorns familiars i admeten que la principal carència és que no hi ha prou recursos per acompanyar aquestes famílies “i les situacions es cronifiquen” ens diu sor Isabel, “els nens van avançant però les famílies moltes vegades no” afegeix. El Ricardo recorda que centres com aquest haurien de ser una mesura provisional “però la realitat és que no és així” I ens explica que en moltes ocasions els retorns es fan una vegada arriben a l’adolescència ”Moltes vegades es confia més en les eines i recursos que té l’adolescent per retornar al seu entorn familiar que no pas en la millora de les circumstàncies que els van dur al centre”.

Sor Maria Luisa explica la relació que estableixen les germanes de la comunitat amb la infància i l’adolescència del centre “Nosaltres els donem un afecte que necessiten, i els nens i les nenes ens aporten molta vida” i sor Isabel recorda “que totes elles tenen experiència perquè en aquest camp hi ha dedicat part de la seva vida”  En moltes ocasions les germanes també aporten una experiència necessària per les noves professionals que s’incorporen al centre “tenim rotació de personal perquè la societat ha canviat i arriben amb unes expectatives que han variat els últims anys. Els horaris laborals en un centre residencial avui són un inconvenient per a moltes professionals” ens explica la Núria. I sor Maria Luisa ens explica que “el problema és trobar personal que s’identifiqui en el projecte”. La Núria opina que “les primeres generacions d’educadors i educadores socials proveníem del camp social i del lleure i moltes de nosaltres ens vam treure el titulació quan se’ns va exigir per poder continuar treballant en aquest camp” .

Quan parlem de finançament la conversa es torna més seriosa “els diners que rebem no arriben per a tot. Cobreixen les necessitats bàsiques de la infància i l’adolescència, però no les despeses que suposa un recinte com el nosotre” ens explica sor Maria Luisa. “Si La Companyia de les filles de la Caritat no fessin front aquestes despeses aquest centre no seria viable” ens diu la Núria.